Cría cuervos

Sinopsi

L’Ana (Geraldine Chaplin) recorda tot el que ha passat des de la mort del seu pare, dues dècades enrere. En aquella època, era una nena de nou anys (Ana Torrent) que creia que tenia el poder sobre la vida i la mort dels qui vivien amb ella.

En el primer llargmetratge escrit en solitari per Carlos Saura, el director parla sobre la família i els traumes de la infància, però també, d’una manera al·legòrica, sobre la darrera etapa del franquisme. Considerada una de les millors pel·lícules del cinema espanyol, va ser guardonada amb el Gran Premi del Jurat de Canes el 1976, ex aequo amb Die Marquise von O, d’Éric Rohmer.

Biofilmografia

Carlos Saura (Osca, 1932 - Madrid, 2023) va començar estudis d’Enginyeria Industrial, però els va deixer per ingressar a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid, on va obtenir el diploma de Direcció Cinematogràfica. Va ser un dels grans renovadors del cinema espayol de mitjans del segle xx.
Va debutar en el llargmetratge el 1958 amb el documental Cuenca, i en la ficció ho va fer el 1960 amb Los golfos. Des de llavors i fins la seva mort (pocs dies abans de morir va estrenar el documental Las paredes hablan) no va parar de treballar, fins a signar més de 50 títols.
Serà recordat por pel·lícules com La caza (1966), premiada a Berlín i primera col·laboració amb el productor Elías Querejeta, amb qui també treballaria, entre d’altres, a Peppermint frappé (1967), Ana y los lobos (1973), La prima Angélica (1974) i Cría cuervos (1976). Igualment va provar sort amb el gènere musical, en què va donar títols com ara Bodas de sangre (1981), Carmen (1983) i El amor brujo (1986). El 1990 va estrenar ¡Ay, Carmela!, que va obtenir 13 Premis Goya. Va morir un dia abans de rebre el Goya d’Honor el 2023.

A escala internacional, amb Deprisa, deprisa (1981) va ser el primer director espanyol a guanyar l’Os d’Or al Festival de Berlín, i l’únic fins que Carla Simón el va obtenir per Alcarràs el 2022. A més, va rebre dos Ossos de Plata a millor direcció, i en dues ocasions més va rebre el Gran Premi del Jurat al Festival de Canes. Tres vegades va ser nominat a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa: dues per Espanya, amb Mamá cumple cien años (1979) i Carmen (1983), i una per l’Argentina, amb Tango (1985). El 2004 va rebre el Premi de l’Acadèmia de Cinema Europeu a tota una carrera.