Hall Convoca. Microcurts

Oblit.rec

Obrim de nou la convocatòria de Hall Microcurts! Esperem amb molt d’entusiasme l’arribada dels vostres flamants microcurtmetratges.

Si en l’edició anterior la proposta consistia a enviar-nos obres sobre el cinema en resistència, aquest cop us desafiem a presentar-ne una sobre l’oblit.rec.

Aquesta edició del festival serà encara més especial: farem 30 anys!

I us convidem a pensar en què hem oblidat i què hem viscut durant aquestes tres dècades.

Explica’ns-ho... deixa volar la imaginació per copsar l’essència de la vida i parar el temps. Et convidem a explorar i evocar sentiments de nostàlgia i reminiscència i a establir connexions emocionals amb el passat, amb aquests 30 anys que hem compartit.

Que no t’aturi el tema: fes-te’l teu per treure l’essència cineasta que portes dins!

Això sí, ha de durar 1 minut com a màxim. Ja tens deures per a l’estiu!

Celebrarem una projecció especial per compartir les obres seleccionades i anunciar les que hagi premiat el públic.

Doble votació: en el nostre supercanal de YouTube i a la gran pantalla del Hall del CCCB.

Les peces guanyadores s’enduran un abonament per al festival i un pla Pro de MyAirBridge durant un any, a més d’altres premis sorpresa.

Teniu fins al 18 de setembre per bussejar en els vostres arxius o preparar alguna cosa nova!

Recordeu que la durada màxima és d’1 minut.

Sort!

I per sumar inspiracions, compartim amb tu aquest conte de l’estimat Jean-Claude Carrière, que el 9 de febrer de 2021 va morir mentre dormia a casa seva de París, un palauet amagat en un racó insospitat de Pigalle:

“Allò que queda després de l’oblit”

En una petita ciutat on vivia una comunitat jueva, hi havia una cerimònia particular, instituïda des de feia molt de temps, que se celebrava al bosc cada trenta anys. Un vell rabí, que coneixia fil per randa el ritual de la cerimònia, el va transmetre a un altre rabí abans de morir.

Arribat el moment, aquest últim va conduir un reduït grup de fidels al bosc, al lloc precís, i va celebrar la cerimònia segons el ritu exacte. Després tothom va tornar a casa seva.

Van passar els anys. Al cap de trenta, tocava fer un altre cop la cerimònia, però el rabí ja havia mort. De la darrera cerimònia només quedaven tres o quatre fidels amb vida, els quals van marxar al bosc amb alguns neòfits i un altre rabí.

Quan van ser al bosc, els va costar recordar el lloc exacte. «És en aquesta clariana», deia un. «No —deia un altre—, és molt més lluny!» Finalment, van escollir un lloc sense estar segurs que fos el correcte, van celebrar la cerimònia segons el ritual i se’n van tornar a casa seva.

Trenta anys després, tan sols quedaven vius alguns dels neòfits. Sota la direcció d’un nou rabí, acompanyats d’un grup de joves, van tornar a dirigir-se cap al bosc. Aquesta vegada se’ls va fer impossible ni tan sols reconèixer cap clariana. Tot havia canviat, tot s’embolicava en la seva memòria. Fins i tot el ritu de la cerimònia els semblava incert, imprecís. S’havia de pronunciar primer aquella pregària o aquella altra? Ja no ho sabien.

Ho van fer tan bé com van poder i se’n van tornar a la ciutat.

Trenta anys més tard, un nou grup, guiat per un nou rabí, es va endinsar en el bosc. Havien sentit a parlar d’una cerimònia important que s’hi havia celebrat feia temps. Quin dia? No ho sabien amb exactitud. A quin lloc? De quina manera? Impossible dir-ho amb certesa.

El rabí i els fidels van errar pel bosc durant dues hores, sota la pluja, sense celebrar la cerimònia, i després se’n van tornar. Es van reunir de nou a la sinagoga.

Un dels fidels va dir, desanimat:

—Ho hem oblidat tot. La pròxima vegada ja no valdrà la pena ni que tornem al bosc.

—És veritat —va dir el rabí—, hem oblidat tots els detalls de la cerimònia. Però no està tot perdut. Encara tenim un bon motiu per sentir-nos satisfets.

—Per què n’hauríem d’estar? —van preguntar els fidels.

—Perquè sempre podrem explicar la història.

Jean-Claude Carrière, Le cercle des menteurs (El cercle dels mentiders)