Masterclass de Nicolas Philibert

La improvisació, una necessitat ètica

Després de l’èxit mundial del seu documental Être et avoir (2002), Nicolas Philibert va assistir a la retrospectiva que li vam dedicar a l’Alternativa 2005 en col·laboració amb l’Institut Francès. Anys més tard, per celebrar el nostre 20è aniversari vam programar el seu primer treball, La Ville Louvre (1990).

A l’edició d’enguany de l’Alternativa, el mestre documentalista impartirà una masterclass sobre el seu procés creatiu un dia abans de presentar la seva última pel·lícula, Sur l’Adamant, al nostre festival.

«Escric els meus llibres per saber què hi ha dins», va dir l’escriptor Julien Green. Podria adoptar la seva fórmula com a meva. Perquè, com més avanço, més es referma en mi la voluntat de treballar a cegues, com si la improvisació fos una necessitat ètica. Ni parlar-ne, de sotmetre les meves pel·lícules a un programa, a un pla de treball o a un “voler dir” previ. Facis el que facis, la presència d’una càmera sempre torna a barrejar les cartes! Fer un documental és fregar l’accidental, fregar el que s’escapa de la previsió. Les escenes més belles gairebé sempre són les que sorgeixen per sorpresa, sense premeditació. En els intersticis. Si sabés per endavant com serà la pel·lícula, renunciaria a fer-la. L’essencial, per a mi, és tenir un punt de partida sòlid, com la promesa que podrà eclosionar alguna cosa. Aquest coeficient d’incertesa és un motor formidable que m’empeny a estar constantment alerta. Una pel·lícula és el fruit de totes les preguntes que ens fem en un moment donat, de les quals no sabem si es creuaran amb les dels altres. Nicolas Philibert

Nicolas Philibert (Nancy, França, 1951) estudia Filosofia. Comença treballant al cinema com a ajudant de direcció i col·labora, entre d’altres, amb René Allio i Alain Tanner.

El 1978 codirigeix amb Gérard Mordillat La Voix de son maître. Entre 1985 i 1987 filma diversos documentals de muntanya i d’aventura esportiva per a la televisió i, a continuació, comença la seva carrera, ja en solitari, com a director de llargmetratges documentals. Dirigeix La ville Louvre (1990), Le Pays des sourds (1992), Un animal, des animaux (1995), La Moindre des choses (1996, a la clínica psiquiàtrica de La Borde) i Qui sait ? (1998), una pel·lícula assaig, entre documental i ficció, amb els estudiants de l’Escola del Teatre Nacional d'Estrasburg. Amb Être et avoir (2002), guanyador del Premi Louis Delluc i nominat al César a millor pel·lícula, obté un gran èxit mundial. Després dirigeix Nénette (2010), La Maison de la radio (2013) i De chaque instant (2018). Amb Sur l'Adamant acaba de guanyar l’Os d’Or a la Berlinale 2023.