Pedro Costa: canviar-ho tot per no canviar res
Pedro Costa diu que mantenir el to d’un film és senzill. Els problemes es presenten quan es tracta d’enlairar-lo o fer-lo aterrar. Aquesta idea la va aprendre de Danièle Huillet i Jean-Marie Straub, als quals va filmar en l’episodi de la mítica sèrie Cinéastes de notre temps i, coherent amb els seus mestres, el portuguès proposa les seves pel·lícules com a fragments de la realitat. Una realitat capturada, en alguns dels seus films més coneguts, als barris més miserables de Lisboa però a la vegada sublimada per la capacitat expressiva del cinema. La vida quotidiana de la protagonista de No quarto de Vanda està impregnada d’una droga que cavalca molt més ràpidament que les excavadores que converteixen vells edificis en runes. A la vegada, però, el director d’Ossos és capaç de convertir en poesia elements tan efímers com un feix de llum, l’ombra fugissera que travessa la pantalla o els sons enregistrats en bandes sonores particularment riques.
Costa s’ha format amb els cineastes clàssics, als quals cita sovint, per filmar en present. En el seu, el dels nostres dies, però també en el d’una manera d’expressar-se amb la càmera que és la del cinema contemporani. En el seu darrer film, Ne change rien, ha trobat una còmplice d’excepció en l’actriu i cantant francesa Jeanne Balibar. Escenaris o locals adaptats per a l’assaig musical han substituït els miserables barris portuguesos, però la sublimació de la realitat és la mateixa i les filiacions resulten inequívoques. Si la filmació de la interpretació de la balada de Johnny Guitar desperta emocions incontrolables, el títol remet al Godard d’Histoire(s) du cinéma i, a través d’ell, a El guepard de Visconti. Parafrasejant Lampedusa, el cinema de Pedro Costa ho canvia tot per no canviar res.
Esteve Riambau
Pedro Costa a l’Alternativa 2012, con la colaboración de la Filmoteca de Catalunya
English version
Pedro Costa: Changing everything to leave everything unchanged
Pedro Costa says it’s easy to sustain the tone of a film. The problems arise when you try to make it take off or land. He learnt this idea from Danièle Huillet and Jean-Marie Straub, whom he filmed for a chapter of the acclaimed series Cinéastes de notre temps and, true to his teachers, Costa creates his films as fragments of reality. This reality is captured in some of his best-known films set in the most wretched Lisbon neighbourhoods but is also sublimated by the expressive power of film. The everyday life of the main character in No quarto de Vanda is infused by a drug that races along far faster than the diggers turning old buildings into ruins. At the same time, though, the director of Ossos can craft poetry from such ephemeral things as a beam of light, a fleeting shadow darting across the screen or simple sounds from exceptionally rich soundtracks.
Costa trained with the filmmaking greats, whom he often references by filming in the present. His present, our present, but also the present in the way he uses the camera to express himself in the fashion of contemporary filmmaking. In his latest film, Ne change rien, he found an exceptional ally in the French actress and singer Jeanne Balibar. Stages and rehearsal rooms replace squalid Portuguese neighbourhoods, but the sublimation of reality is just the same and the connections are unmistakable. The scene of her performing the song from Johnny Guitar stirs irrepressible emotions and the title of the film refers to Godard’s Histoire(s) du cinéma and, in turn, to Visconti’s Il Gattopardo. Paraphrasing Lampedusa, Pedro Costa’s filmmaking changes everything to leave everything unchanged.
Esteve Riambau
Pedro Costa at l’Alternativa 2012, in collaboration with the Filmoteca de Catalunya