Masterclass d'Isaki Lacuesta

Retrat/Relat

Per una inèrcia estranya, les pel·lícules encara acostumen a classificar-se seguint criteris temàtics i narratius, compartimentant-se en gèneres. Posats a provar taxonomies, preferim jugar als miralls deformants: parlar de les pel·lícules que són, com en la literatura, poesia, assaig, relat, contes orals, diari personal…

Pel·lícules que són retrats, paisatges, naturaleses mortes… Pel·lícules cançó, òpera, balada, simfonia, jaleo, pel·lícules per buleries, per alegries o per soleà… cinema concert... pel·lícules disc, o pel·lícules que ballen l’arquitectura.

I dins del cinema amb vocació narrativa, ens interessa especialment fugir de la tradició aristotèlica i de les lleis de McKee i de les plantilles: repassem com alternativa les tradicions orals, les improvisacions, les sortides de to com a símptoma de passió, les constriccions poètiques, l’expansió imparable de l’experiència cinematogràfica pels carrers i pels camins.

(Isaki Lacuesta)

Mai no sabem com serà la següent pel·lícula d’Isaki Lacuesta. En els seus quinze llargmetratges o en les seves propostes visuals artístiques, la seva manera d’acostar-se als temes mai no és la que s’espera d’entrada. En aquesta masterclass, plantejarà com escapar de les narratives tradicionals, cercant inspiració fora del convencional i obrint-se a noves formes d’experiència estètica i emocional, en què la imatge es fon amb altres arts.

Isaki Lacuesta (Girona, 1975) va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona i va obtenir el màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra abans de realitzar el seu primer llargmetratge, Cravan vs. Cravan (2002). Des de llavors, ha dirigit onze pel·lícules alternant la ficció amb la no-ficció, a més de signar el mateix nombre de videoinstal·lacions i d’instal·lacions, que s’han projectat a centres d’art i festivals d’arreu del món, com el Centre Georges Pompidou de París, que li va dedicar una retrospectiva el 2018. Ha treballat en col·laboració amb artistes de diverses disciplines.

Amb Entre dos aguas (2018), on va reprendre la història dels personatges de La leyenda del tiempo (2006), va obtenir la seva segona Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià (el primer va ser amb Los pasos dobles), així com set premis Gaudí, entre altres reconeixements. Va ser el film inaugural de la 25a edició de l’Alternativa.

Amb la seva pel·lícula següent, Un año, una noche (2022), va competir a la secció oficial de la Berlinale i va guanyar el Goya a millor guió adaptat. Segundo premio (2024), el seu darrer treball, codirigit juntament amb Pol Rodríguez, va guanyar la Bisnaga d’Or del Festival de Màlaga a millor pel·lícula, i els premis a millor direcció i millor muntatge. Ha estat triada per a representar a Espanya en la categoria de Millor Pel·lícula Internacional en els Oscar.